Bowie i l’alienígena panspèrmic

por Miquel Rovira, autor del blog científico-musical Podria ser 9

          Per entendre bé de què parla el Modern Love de Bowie cal una mica de feina. Perquè, si us dic que l’amor modern [modern love] és un alienígena, doncs bé…. I si a més us dic que és panspèrmic, entenc que encara pitjor. Anem, doncs al tema.

Bowie és fill de dos pares. Així, pam: Dawkins i Hoyle. A la brillant pel·lícula de Polanski, Rosemary’s baby (La semilla del diablo, 1968), [perill d’spoiler] el mateix diable, Satanas, insemina Mia Farrow. Obro i tanco un parèntesi merescut per Mia Farrow i la seva brutal actuació a la pel·lícula. I d’aquesta inseminació durant un ritual sectari, autoritzat pel seu propi marit a canvi de l’èxit professional, neix Adrian, el fill del diable. Doncs a la mare de Bowie li deuria passar alguna cosa similar, primer amb Dawkins, i després amb Hoyle, i nasqué David Bowie. Però Modern Love ens demostra que Hoyle va tenir més bona punteria.

La prova irrefutable d’això és la sorpresa de Mia Farrow en veure el seu fill: els ulls, el què més destaca són els ulls. I els ulls de Bowie també són especials, ja que segons la versió oficial, la pupil·la d’un d’ells està permanentment dilatada pel cop de puny (anell al dit inclòs) d’un bon i vell amic. La versió oficial...

Tornant al principi, Modern Love és una metàfora per parlar d’un ésser viu no nascut a la terra, però que arribà a la terra justament per portar-hi la vida. Aquest alienígena errant, segons la popular teoria científica, aniria voltant per l’espai ‘inseminant’ planetes amb vida, escampant-se aquí i allà. És el què es coneix com la teoria de la panspèrmia. La teoria va començar amb Anaxagoras, el filòsof grec, i avui dia encara no està rebutjada ni acceptada per la comunitat científica. L’origen de la vida, i estretament lligat, l’existència de Déu, han estat, durant segles, motiu de debat científic, i sobretot, filosòfic. Bowie, amb Modern Love, es posiciona clarament per la panspèrmia, i probablement per la panspèrmia dirigida (la vida no errant a l’atzar, sinó dirigida per algun tipus d’intel·ligència suprema, deliberadament a la Terra). Tot el disc (Let’s dance, 1983) és un homenatge a l’existència de Déu, a Hoyle, el vencedor inseminador.

Mireu les primeres línies de la cançó:

I know when to go out
And when to stay in
Get things done [spoken]

Aquí l’alienígena panspèrmic se’ns presenta, errant, voltant de planeta en planeta

I segueix:

I catch a paper boy
But things don't really change
I'm standing in the wind
But I never wave bye-bye
But I try, I try
There's no sign of life
It's just the power to charm
I'm lying in the rain
But I never wave bye-bye
But I try, I try

Aquí narra la seva primera arribada i visita a la Terra, on encara no hi ha vida. El què s’hi troba és un planeta erm, però amb un clima extrem, on tot és llest per rebre la vida.

Richard Dawkins és zoòleg, etòleg, divulgador, científic, i sobretot ateu. Autor de llibres com El gen egoista o El Espejismo de Dios, autèntics best-sellers. Però no va encertar la mare de Bowie. Per contra, qui sí que ho va fer va ser Sir Fred Hoyle, el matemàtic, astrofísic i escriptor, però sobretot creient. Ell rebutjà la teoria del Big-Bang, i el què ens ocupa aquí, que la vida pogués originar-se de forma espontània a la terra, a partir de les seves substàncies formadores (nucleòtids, proteïnes, greix, carbohidrats...)

La fal·làcia de Hoyle, àmpliament rebutjada per la comunitat científica actual, defensa que la probabilitat que la vida s’originés a la terra en un esdeveniment únic instantani és ínfima; similar, de fet, a les probabilitats que un huracà sobrevolant un abocador, muntés per pur atzar un avió Boeing 747. És el truc del 747 definitiu, que apareix al llibre de Dawkins El espejismo de Dios

Never gonna fall for

[Chorus]
Modern love - walks beside me
Modern love - walks on by
Modern love - gets me to the church on time
Church on time - terrifies me
Church on time - makes me party
Church on time - puts my trust in god and man
God and man - no confessions
God and man - no religion
God and man - don't believe in modern Love

I al ‘chorus’ se’ns revela tot el poder de l’alienígena panspèrmic, quan Bowie ja abraça definitivament la panspèrmia dirigida per Déu.

Des d’aquí ens posem clarament contra Hoyle, Bowie i a favor de Dawkins, sobretot, sobretot, sobretot per ser l’autor del concepte meme. Inicialment és un anàleg del concepte de gen (de genètica), que va més enllà, per explicar com es transmeten determinades idees i fenòmens culturals, basant-se en la forma com s’escampen els gens segons els principis Darwinians. I per això ens posicionem amb ells.

Però tot i estar en contra de Bowie, l’admirem.

Ja per acabar, Modern Love apareix i se’ns apareix al film de Leos Carax: Mauvais Sang, 1986. Leos Carax té fans i detractors. Aquí mateix un de cada. Però l’escena de la peli on surt el Modern Love de Bowie té un detall que no se’ns podia escapar. Els dos nois que es dediquen la cançó a la ràdio: Cristopher i Julliette, ens diuen a quin pis viuen: al 5è i al 1r. La respostapodria ser 42 + 9 = 51. Com la Rosalind.